Un altre llibre, 'Artur Bladé, escriure la memòria'

Aquest nou llibre, coeditat pel Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) i Cossetània, és el producte de la VI Beca d'estudi de l'obra i figura d'Artur Bladé i Desumvila, impulsada pel Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, el CERE i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a través de l'Arxiu Comarcal de la Ribera d'Ebre (ACRE), la qual va comptar amb el suport de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i l'Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila de Benissanet.

El jurat de la convocatòria va estar format per Montserrat Corretge Sàez, coordinadora del jurat, URV; Josep Bargalló Valls (URV); Francesc Foguet Boreu, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Josep Sánchez Cervelló (URV), i Gerard Mercadé Pié, director de l'ACRE, com a secretari. A tots ells he d'expressió el meu agraïment, com a Xavier Garcia Pujades, que ha escrit el pròleg del llibre.

Després de les 5 beques anteriors, centrades més en el fecund terreny literari, l'objectiu d'aquests sisena beca era escriure una biografia sobre un dels grans memorialistes de la Catalunya del segle XX, condició a la qual han situat a Bladé autors molts més experts que jo mateix, al costat de figures tan importants com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra o Agustí Calvet, Gaziel.

La primera presentació del llibre la vam fer el 21 de setembre de 2018 a la seu dels Serveis Territorials del Departament de Cultura, amb la consellera Laura Borràs que, a més a més de professora a la UB, és experta en teoria de la literatura i en literatura comparada. La segona, el 19 d'octubre a la Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre amb Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i des les Arts (CoNCA). Duarte, lingüista i poeta, va situara la literatura bladeriana entre la millor memorialística europea! A més, en va escriure un article a Regió 7, Diari de Girona o Diari Segre.

Per tot això, i per totes les presentacions més que han vingut, Flix, Benissanet, Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i el Momerial Democràtic i el Cercle d'Agermanament Occitano-Català a Barcelona, i les que vindran encara, Tarragona, Amposta, Vinaròs, etc, moltes gràcies a tothom!

Esperem que us agradi llegir-lo, en podeu fer un tastet al web.

Un llibre, 'El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre'

Estem molt contents d'anunciar-vos que hem publicat el llibre El marcel·linisme a les Terres de l'Ebre (1914-1939), lleuger resum de la nostra tesi doctoral. Hi trobareu un pròleg de la professora Gemma Rubí Casals, directora de la tesi i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona. I un prefaci de Federico Mayor Zaragoza qui, com Marcel·lí Domingo, també va ser ministre d'Educació, a més de director general de la UNESCO.

Marcel·lí Domingo ha estat prou oblidat per la historiografia, potser perquè el seu moviment es va estructurar allunyat de grans ciutats com Barcelona o València, on hi destacaren fenòmens relativament similars dins la cultura política del republicanisme com el lerrouxisme i el blasquisme, respectivament. Nascut a Tarragona el 1884, on va estudiar magisteri, l'activitat cultural de Domingo amb el teatre i el periodisme es va començar a desenvolupar a Tortosa durant els primers anys del segle XX fins a obrir el Colegio Roquetense el 1906. Es tractà d'una escola que trencava amb el model establert, basada en el laïcisme, la coeducació i el lliurepensament.

A partir d'aquí, la seva entrada en l'escena política no es produí fins al 1908 durant els últims moments de la Solidaritat Catalana. Després de liderar la coalició republicanosocialista i l'abolició de l'impopular impost de consums, el 1909 va ser elegit regidor a Tortosa i el 1914 diputat a Corts pel seu districte electoral. I, a continuació, fou reelegit el 1916, 1918, 1919 i 1923 -només va ser derrotat de forma fraudulenta el 1920-.

Entremig, va encapçalar el republicanisme catalanista sent el president tant del Bloc Republicà Autonomista com del Partit Republicà Català. I tot i que es tractés d'un lideratge compartit amb altres homes com Lluís Companys, Francesc Layret o Gabriel Alomar, des del nostre punt de vista, massa sovint la historiografia catalana no ha remarcat prou la jerarquia de qui fou també el director dels periòdics La Publicidad i La Lucha de Barcelona.

Amb el cop d'Estat de Primo de Rivera del 1923 fou un dels cabdills d'oposició al règim, per exemple en l'anomenada Sanjuanada del 1926. I el 1929 va ser també un dels fundadors del Partit Republcià Radical Socialista. La seva lògica d'actuació ja era d'àmbit estatal, tot i que amb la creació de l'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 també formà part dels seus òrgans de direcció.

El 1931, el seu any de major èxit, fou elegit ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts de la República i diputat a Corts per la circumscripció de Tarragona. Però el descrèdit al capdavant del Ministeri d'Agricultura a partir del 1932 i les derrotes electorals d'aquell any al Parlament de Catalunya i del 1933 a les Corts espanyoles van esdevenir un dur correctiu per als seus homes. Amb tot, el 1936 fou novament elegit diputat, ja per Izquierda Republicana, i novament ministre d'Instrucció Pública. I amb la guerra civil va realitzar una campanya propagandística internacional en favor de la República. Va morir -presumptament enverinat- a Tolosa de Llenguadoc el 1939.

Ja des dels inicis de la seva trajectòria, destacà en la seva actuació comarcal teixint una xarxa d'afinitats fins a configurar el marcel·linisme, un moviment ben singular fidel a la seva persona que es configurà com una subcultura política republicana. A més, també tractem d'explicar alguns elements claus, com la construcció d'una cultura política democràtica o la transició de la política de notables i de quadres a la de masses, on els seguidors de Domingo van representar una de les primeres estructures d'aquestes característiques aparegudes a tot Catalunya. Esperem que el llibre ens pugue ajudar a conèixer, una miqueta millor, l'oblidada història de les nostres comarques. Però, sobretot, esperem que us agrade llegir-lo!

Pròximes presentacions, hi esteu convidats!
 

Amposta

Divendres 10 de febrer de 2017 a les 19.30h a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó.

Comptarem amb la presència de:
Joan B. Beltran Reverter
Oriol Fuster Cabrera

Alcanar

Divendres 17 de febrer de 2017 a les 19.00h a la Biblioteca Trinitari Fabregat.

Comptarem amb la presència de:
Alfons Montserrat Esteller
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Lluc Ulldemolins Nolla

Tortosa: monument franquista o memòria democràtica?

Si a alguna persona de Tortosa no li agrada aquest article, li demano disculpes. No sempre fa gràcia que algun foraster opine del teu poble o de la teua ciutat. Dit això, m’agradaria alhora destacar que la significació del monument franquista a la Batalla de l’Ebre supera les fronteres del terme municipal i arriba a totes les Terres de l’Ebre, a la resta de Catalunya i, encara, més enllà.

En realitat, la mateixa Guerra Civil ja acabà agafant rellevància internacional. Només cal recordar que la victòria de Franco es va deure, en bona mesura, a l’inestimable ajuda de la Itàlia de Mussolini i de l’Alemanya de Hitler. I, a partir d’aquí, la Batalla a les nostres terres va ser la més decisiva de totes. Com podem llegir a La batalla del Ebro. Servicio Histórico Militar. Monografías de la Guerra en España. Nº 13, el mateix Caudillo destacà que “la batalla del Ebro es, de todas las que ha librado el Ejército nacional en esta guerra, la más áspera, y por decirlo así la más fea”.

Per tant, estem parlant de paraules majors. En esta mateixa proporció, el 21 de juny de 1966 –ara farà 50 anys exactes- el règim inaugurà al centre neuràlgic ebrenc el seu monument a la Batalla amb la presència in situ del mateix dictador, que ha acabat esdevenint el major monument franquista de tot Catalunya. No estem parlant de qüestions menors. Al llarg de les milers de batalles de la història de la humanitat, quan un exèrcit ha conquerit un territori, abans de controlar la seua societat o apoderar-se dels seus recursos econòmics, el primer que ha fet ha estat destruir els símbols dels vençuts.

Però, com no hauria pogut passar a les democràcies d’Itàlia i d’Alemanya després d’haver viscut el feixisme i el nazisme, el monument franquista a Tortosa superà la mort de Franco i ha sobreviscut de forma inexplicable fins als nostres dies. Al llarg d'estos més de 40 anys i encara avui, per defensar la seua supervivència, s’han utilitzat idees diverses. Que el monument forma part de l’actual paisatge urbà de la ciutat és una obvietat, però no un argument. Sobre la mateixa pilastra s’havia inaugurat el 1895 el pont de la Cinta, un viaducte que substituí l’antic pas de barques. I, significativament, fou dinamitat l’abril del 1938, només tres mesos abans de l’inici de la Batalla. El paisatge urbà és canviant. Un pont té tot el simbolisme, és una metàfora que uneix dues ribes que no es poden tocar. Recuperar-lo és una gran idea. El del monument és tot el contrari ja que representa, per molta quotidianitat que pugue desprendre, un símbol de la victòria del feixisme i un instrument per a la seua legitimació.

Més enllà del franquisme sociològic, una part de la ciutadania no implicada políticament ha incorporat i ha normalitzat un element amb enormes connotacions simbòliques per, inconscientment, desposseir-lo del seu significat i portar-lo al terreny de la desmemòria. Però una ciutat democràtica no pot viure en l’oblit, sinó que només ho pot fer en la memòria democràtica.

És per esta mateixa significació, per la seua magnitud -física i simbòlica- que no té cabuda en la nostra societat, per molt que acabés perdent els elements de més exaltació del franquisme. Tot ell és un monument franquista. Per dignitat democràtica, la seua retirada i museïtzació és l’únic desenllaç possible.

I més a Tortosa, que forma part del grup de poblacions on el seu alcalde, Josep Rodríguez, fou assassinat pel franquisme. Al seu costat, cal fer també un recordatori per totes les víctimes mortals i totes les persones que van patir la repressió i l’exili entre el 1936 i el 1975. Certament, hi hagueren víctimes tant en un bàndol com en l’altre. Efectivament, hi va haver incontrolats tant a dreta com a esquerra que assassinaren impunement a la reraguarda, molt lluny del front de guerra.

El procés de construcció d’una cultura política democràtica és una empresa de llarga durada i, durant els anys 30, hi havia arreu un dèficit important de comportaments i actituds democràtiques –que encara arriba fins avui-. Però cal explicar també la diferència entre bàndols. El govern franquista, com moltes dictadures, executà persones mitjançant judicis sumaríssims sense cap tipus de garantia. Este fou el cas, per exemple, del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, capturat pels nazis a França. En canvi, en molts llocs el govern republicà, com a sistema democràtic, mirà d’intercedir per salvar la vida de les persones de dretes perseguides pels incontrolats de les pròpies esquerres. Esta fou la sort, entre d’altres, del bisbe de Tortosa, Félix Bilbao, gràcies a les gestions d’un altre alcalde de la ciutat, Joan Benet.

Per tot això, per la seua magnitud i la seua significació, per no perpetuar més l’herència de la dictadura però tampoc per viure en l’oblit, per dignificar la nostra memòria històrica -que és la democràtica- cal retirar i museïtzar el monument franquista. Una democràcia no és només pluralitat de partits i votar cada quatre anys. Entre moltes d’altres coses, una democràcia és també una memòria democràtica. Només pot ser així. 

Aquest article ha estat publicat a Aguaita.cat el 23 de maig de 2016.

La lent del microscopi: la història local i comarcal

Massa sovint, quan alguna cosa succeïa a la capital, hom pressuposava que també esdevenia a la perifèria. Però per sota de la Història en majúscules, la dels mapamundis, les grans guerres i els solemnes relats nacionals, la remor de la història local i comarcal ha pogut corroborar que la història del país no sempre era la de la seua capital i que els fenòmens no havien de ser necessàriament coincidents. Agafant la metàfora que Giovanni Levi feia servir quan parlava de la microhistòria, ha apropat la lent al microscopi i ha examinat les partícules més petites dels grans teixits socials. I ha vist amb claredat que el tempo i la naturalesa de les coses podia ser ben bé igual, però també diferent. Quan alguna cosa passava a la capital, era possible que alhora esdevingués a la perifèria. Però podia també passar anys més tard, molt més tard, o bé abans, o podia, senzillament, no arribar a passar mai.

En aquesta línia, entre les ribes de l'Ebre i del Sénia, l'evident manca de coneixement de la història contemporània ens ha fet pressuposar massa vegades que l'evolució de la política, dels fenòmens socials i de les herències culturals eren els de Barcelona o València. Malgrat tot, l'excepció ha estat els grans treballs dels nostres bons historiadors que ens han permès saber millor si això era així, o no.

En l'imaginari territorial, Josep Sánchez Cervelló ha publicat recentment Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936), un estudi de llarg abast que ja és imprescindible, com el seu predecessor quinze anys endarrere, Conflicte i violència a l'Ebre. De Napoleó a Franco. En el present, Sánchez reafirma l'existència d'unes comarques perifèriques que foren, en base a la cultura política carlina, molt sovint insurgents a la construcció i a la consolidació d'un Estat liberal i centralista amb el que no s'identificaven perquè no responia als seus interessos.

Al seu costat, podem destacar un bon exemple local amb els diversos volums sobre la història de Vinaròs publicats per Ramon Puig Puigcerver que porten per títol La Restauració. Les diferents etapes cronològiques amb els que queda dividit aquest llarg període permeten una incursió total en la seua vida política, social, econòmica i cultural. Amb aquest meticulós treball, poques poblacions coneixen tan bé la seua història contemporània com la capital del Maestrat.

És amb fonaments com aquests que podem tornar a ampliar la lent per veure la història general amb una mirada diferent, global però més plural, tan integradora com enriquidora. Tot i així, la necessitat de més estudis similars, locals i comarcals, sempre serà una necessitat. Per als futurs temes de treball dels joves estudiants de les comarques a la capital, ben bé una obligació.

La tesi doctoral "El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939)", en línia

Quan l'any 2012 vam iniciar aquest blog ho vam fer amb molta il·lusió. Vam esperar pacientment que arribés el 25 de juliol, dia de Sant Jaume, per commemorar l'inici de la Batalla de l'Ebre. Ja sabeu, picar l'ullet als avantpassats, convocar la memòria, invocar en ritual a la deessa de la història per demanar-li salut i sort en el nou projecte. N'hem tingut?

Passats 2 anys i mig, el navegant virtual que llegeixi aquestes línies en podrà fer la resposta. Pensarà, potser, que no hi ha trobat ben bé el que buscava, que és poca cosa, que aquí hi ha més pa que formatge. L'autor li farà un somriure i li donarà la raó, però també una explicació: no hi ha faltat ni salut ni sort, hi ha faltat temps (no se'n va recordar de demanar-ne quan mirava al cel).

La llarga elaboració d'una tesi doctoral, combinada amb la vida laboral i personal, sempre roba tot el temps que hi pugui quedar. És la resposta per explicar per què el blog ha quedat tant desatès. No és una excusa inventada per sortir del pas, és veritat i és real. El lector ho podrà comprovar perquè, a partir d'avui, ja es pot llegir en línia a Tesis en Xarxa:

El marcel·linisme a les Terres de l’Ebre (1914-1939)

Tanmateix, l'autor li recomana que s'esperi a que surti publicada en llibre, perquè la trobarà resumida i amb un llenguatge més entenedor. I en paper, que sempre fa de més bon llegir. Hi està treballant, i espera que sigui ben prompte. Llavors tindrà més temps per dedicar-lo al blog. Llavors, ja no hi haurà excusa.

Entre la memòria i l'oblit. 2014, any Marcel·lí Domingo?

2014 és any de commemoracions, entre el tricentenari del 1714 i els 75 anys del final de la guerra civil. I, dit sigue de passada, del 775è aniversari de la Carta Pobla d’Alcanar. Potser per això, entre xifres i xifres, passa tant desapercebuda la triple efemèride referent a la figura de Marcel·lí Domingo Sanjuan: 130 anys del seu naixement a Tarragona el 25 d’abril, 100 de la primera elecció com a diputat pel districte electoral de Tortosa en les eleccions del 8 de març i 75 de la seua mort -després de ser enverinat- el 2 de març a Tolosa de Llenguadoc on, encara avui, descansen exiliades les seues restes.

Però l'oblit de la seua figura, i la de tot el marcel·linisme, no ve de nou. Ja es produí durant la llarga nit del franquisme al costat de tota la tradició dels vençuts de la guerra civil, però en el seu cas també molts anys després de la mort del dictador. Molt revolucionari per als moderats, molt moderat per als revolucionaris. Massa catalanista per a Madrid, massa poc per a la resta del catalanisme. 

Més enllà de les legítimes opinions ideològiques i partidistes personals, no deixa d'estranyar el poc reconeixement de les Terres de l'Ebre a un dels polítics més importants de tota la seua història. Que era també el mestre de Roquetes, director de diversos diaris, ministre de la República, escriptor de memòries, d'assaig, de teatre i de novel·les, com la d'Un visionario a la comarca del "Erro". Un oblit que contrasta amb la de molts altres personatges històrics rellevants. Per posar només un exemple i salvant les distàncies, la figura del General Prim ha estat abastament reivindicada a Reus. Més enllà que hom es pugue sentir hereu dels progressistes o dels moderats, dels monàrquics o dels republicans, simplement, per ser de Reus. Això també és identitat local. Memòria històrica de la nostra terra.

Història 2.0, també a les Terres de l'Ebre

L'última actualització del mapa de blocs d'història local de Catalunya feta per El tren de la història comptabilitzava una trentena de webs distribuïts arreu de les comarques. Lògicament, la major part dels quals a l'àrea metropolitana de Barcelona i la Catalunya central, però també a les comarques gironines, a la plana de Lleida i a les Terres de l'Ebre. Queden encara alguns buits al mapa, localitzats al Camp de Tarragona i al Prepirineu i Pirineu, que fora bo que hagin quedat i quedin en un futur pròxim omplerts. 

A les nostres comarques hi trobem el -no només- complet i extens recull fotogràfic de Núria Matheu i Ramon Ruiz, Tortosa antiga. I també hi podríem afegir Pinzellades de Tortosa, de David Jiménez, per conèixer personatges, fets i curiositats de la capital ebrenca. L'últim del mapa -o el primer, tot depenent de com ho mirem- és Històries d'Alcanar. Compta amb el valor afegit de ser un bloc col·lectiu. Si bé aquest fet alenteix sens dubte i fa més complex el projecte, aprofundeix en la riquesa de visions i en el teixit associatiu i, valgue la rebundància, en el treball col·lectiu, seguint aquella màxima que diu: "Si vols anar ràpid, ves tot sol. Si vols arribar lluny, ves acompanyat." I tanquem el cercle. Tornem al principi, ja que la suma dels petits treballs individuals conforma el mapa de la col·lectivitat, que sempre va més lluny. Com va dir Sir Isaac Newton, "sobre les espatlles de gegants."